Anar al contingut

Episodi II

Passadís d’arcs parabòlics blancs al Col·legi de les Teresianes

PASSAT

El 1906 Gaudí tenia 54 anys. Aquell any va morir el seu pare, Francesc Gaudí. La pèrdua no va ser només emocional: en Francesc era el seu suport quotidià. L’Antoni va continuar vivint a la casa del Park Güell amb l’última part de la seva família: la seva neboda Rosa, que aleshores tenia trenta anys i ja estava malalta de tuberculosi. La Rosa va morir el 1912, any en què Gaudí es va quedar totalment sol. Mai no va tenir parella sentimental.

Aleshores va començar la tempesta. Primer va arribar el fracàs comercial del Park Güell, una urbanització de 60 cases que li havia encarregat Eusebi Güell, de les quals només es van vendre dues, i una la va comprar ell. Després, la complicada restauració de la Seu de Mallorca i l’odissea de construir la Pedrera. I sempre, al fons, la Sagrada Família, creixent entre dificultats econòmiques i tècniques. Faltaven recursos, els canonges de Mallorca recelaven de les seves decisions i Gaudí va continuar aixecant torres per a un Déu callat.

El 1909 van esclatar els problemes legals de la Pedrera: els Milà-Segimon van qüestionar els honoraris de Gaudí. L’obra mestra es va convertir aleshores en un camp de batalla legal. Quan era gairebé acabada, Gaudí la va haver d’abandonar, i aquell mateix any Barcelona va cremar en la Setmana Tràgica: una revolta anticlerical, barricades, convents assaltats, cadàvers de clergues exhumats i vint-i-tres esglésies incendiades. La ciutat que Gaudí transformava en arquitectura sagrada ardia en flames. I enmig d’aquell infern, la Sagrada Família continuava dempeus, inacabada, com un esquelet de pedra que ningú no s’atrevia a tocar i que Gaudí temia que destruïssin.

La seva obra era un acte de resistència, però més que la por li dolien les injustícies envers els pobres. Així va néixer una altra escultura a la fornícula de l’Amén de l’Avemaria, al claustre interior de la Sagrada Família: l’escultura d’una jove que dubta davant l’oferiment de prostituir-se per diners i d’un obrer que dubta davant una bomba Orsini. Tots dos són temptats; tots dos poden estar patint, dubtant què fer, arrossegats per circumstàncies objectives i dures: pobresa, malaltia, explotació. Cap dels dos no ha pres encara la decisió. Les dues escultures miren Maria, que presideix el racó del claustre. Gaudí no decideix per ells: només suggereix. Confia en la teva Mare, però decideix tu. Tots dos són a la vista de tothom. No com a condemna, sinó com a advertència. Com a invitació a la reflexió.

Perquè Gaudí sabia que Déu ens deixa un camí: el lliure albir. I aquesta és també la invitació a continuar edificant allò que ell va començar. A confiar encara que no entenguis. A estimar encara que no rebis res a canvi. A construir encara que no vegis el final.

I aquí va passar una cosa que ho va posar tot a prova. El 1911, Gaudí cau greument malalt. Les febres de Malta l’empenyen a escriure el seu testament, per la necessitat de deixar per escrit quina serà la seva última voluntat. En la nit més fosca, un llibre li arriba a les mans: es tracta de Sant Joan de la Creu, una lectura que l’omple d’enteniment i, sobretot, li reafirma el camí. Miraculosament, no mor; i si abans ho va fer amb una visió, ara ho fa amb una missió. En lloc de replegar-se, de protegir-se, de construir murs més alts, Gaudí construeix de la seva butxaca una escola per acollir amb els braços oberts els més pobres d’entre els pobres: els seus fills.

Les Escoles de la Sagrada Família són un edifici modest, funcional, sense ornaments. Estan destinades als fills dels obrers que treballen al temple i als nens del veïnat. El mateix Gaudí dissenya l’escola perquè els nens tinguin un lloc on aprendre, on créixer, on rebre una educació que, potser, els allunyi de la violència.

La lògica que hi ha darrere d’això és simple i profunda: si la ignorància i la misèria han portat els homes a cremar esglésies, l’educació i la dignitat els portaran a construir catedrals. Gaudí renuncia als seus honoraris com a arquitecte de la Sagrada Família. Demana almoina per continuar les obres. I destina el poc que té a fer que els fills dels obrers tinguin un futur.

Les Escoles són la resposta de Gaudí al foc, a la violència. No condemna: construeix. És el gest d’un home que, enmig de la ruïna, tria sembrar. Quan la ciutat cremava, ell va respondre amb aules. On altres veien runa, ell hi va posar fonaments.

José Manuel Almuzara ens mostra com Gaudí no només va dissenyar la Sagrada Família: va dissenyar un mètode, un sistema, una arquitectura plena de símbols i geometries. Ens porta a recórrer la façana del Naixement i els seus enigmes, els seus missatges. Aquí descobrim que l’obra no és només arquitectura, és teologia construïda. I aleshores recorda un detall que ho diu tot. Le Corbusier, pare de l’arquitectura moderna, en veure la projecció en planta de l’escola que Gaudí va construir, va descobrir la perfecta geometria de tres cors que Gaudí hi va deixar.

No són un adorn. Són l’estructura que sosté el sostre. Tres cors, tres aules dedicades a Jesús, Maria i Josep, amb un pilar al centre de cada cor, pilars que permeten que tota la resta es mantingui dempeus. Per a Gaudí, l’amor no és un sentiment: és estructura. És el que sosté. És el que permet que l’obra perduri. I així, fins i tot el sostre descansa sobre l’amor.

Esquema de F. de Paula Cardoner, 1984

I aleshores, la connexió: en l’obra de Gaudí hi ha un missatge d’amor que funda. L’amor a Déu és l’estructura que dona sentit a tot el que edifica: l’amor. Sense ell present, la seva obra és un cos sense ànima.

F I.

Al final d’aquest segon episodi, l’espectador ha vist un Gaudí madur en el seu moment més fosc: la mort del seu pare, el fracàs d’alguns projectes, el foc sobre la seva ciutat i l’escultura que mai no va arribar a coronar la seva obra civil. Però també ha vist el que és decisiu: un home que, enmig del foc, construeix escoles; enmig del fracàs, continua creient; enmig de la pèrdua, troba un sentit. Reconstruir a través de l’amor. Aquesta és la seva transformació i la seva invitació: creure quan tot sembla perdut, estimar sense por.

CLIFFHANGER

Aquí arribem al cor del nostre misteri. El narrador fa una reflexió. Gaudí no va poder acabar la Pedrera tal com la va plantejar originalment. En el seu camí s’hi van creuar una guerra, un plet judicial i la por que cremessin l’obra sencera. Per què?

Gaudí va concebre l’edifici de la Casa Milà com un pedestal gegantí per col·locar-hi una escultura monumental que celebrava l’amor més pur i incondicional: l’amor de Maria. A la part superior, sobre el xamfrà, s’havia de col·locar un grup escultòric d’una Mare de Déu del Roser, de 4,5 metres d’alçada, flanquejada pels arcàngels Miquel i Gabriel, de pedra, metall daurat i vidre, que mai no va poder ocupar el seu lloc.

José Manuel Almuzara ens revela com Gaudí va encarregar la maqueta de l’escultura a l’escultor Carles Mani. El lloc estava preparat. Gaudí fins i tot havia tallat a la cornisa la inscripció: Ave Gratia Plena Dominus Tecum. I al centre, una rosa i una “M” de Maria, on aniria col·locada, però l’escultura mai no es va arribar a col·locar. En el clima de la Setmana Tràgica, un edifici coronat per una Mare de Déu de gairebé 5 metres era una invitació a ser atacat. Vint-i-tres esglésies ja havien cremat. Els propietaris no volien que la Pedrera fos la vint-i-quatrena. Gaudí es va sentir trist; va dir que, si hagués sabut que l’escultura no es col·locaria, no hauria acceptat l’encàrrec. Va entrar en litigi amb els propietaris de la Casa Milà, i així va ser com aquesta es va quedar sense la seva última pedra. Sense el remat que li donava sentit. Sense la Mare de Déu que havia de coronar l’última obra civil. Sense l’amor fundant de la seva fe.

L’última pedra no era un adorn. És el sentit de tota l’obra. Però existeix un esbós? Quina figura va imaginar Gaudí i on va anar a parar? Això és el que esbrinarem.