Anar al contingut

Episodi III

Inscripcions Ave Gratia M Plena a la cornisa de la Casa Milà

PASSAT

La Sagrada Família és un catecisme. És un calendari litúrgic, una oració. Tot està connectat. Tot es correspon. Tanmateix, Gaudí només en va fer una part, i allò no va ser un accident ni un fracàs: era el seu pla. Gaudí ho sabia. Sabia que no l’acabaria, que d’altres haurien de continuar el que ell havia començat. I ho va acceptar, perquè entenia que l’obra de Déu mai no s’acaba, que sempre queda oberta, sempre inacabada, sempre esperant mans noves. Per això no la va pensar com un monument tancat, sinó com una invitació: la va deixar viva, com una llavor lliurada al temps, perquè cada generació que arribés després hagués de decidir si continuava construint o es quedava mirant.

En els seus últims mesos, Gaudí vivia gairebé com un monjo dins del perímetre de la Sagrada Família. La seva rutina era un ritual immutable: s’aixecava de matinada, es rentava amb aigua freda fins i tot a l’hivern, i caminava fins a l’oratori de Sant Felip Neri per assistir a les vespres i parlar amb el seu director espiritual i, si calia, confessar-se. Després tornava al temple i treballava incansablement fins ben entrada la tarda, supervisant cada detall, esculpint models de guix o corregint plànols. Menjava frugalment, de vegades només un grapat de fruits secs o un tros de pa, i vestia amb una austeritat que manifestava pobresa: un vestit atrotinat, sabates gastades i una bufanda esfilagarsada. Ningú que el veiés pel carrer no hauria endevinat que aquell home era l’arquitecte més cèlebre de Catalunya.

Aquell dilluns 7 de juny de 1926, Gaudí, a punt de fer 74 anys, va sortir del seu taller a la Sagrada Família com cada tarda. Abans d’anar-se’n, va dir a un dels seus col·laboradors: «Vicens, demà veniu d’hora, que farem coses molt boniques». Eren les sis de la tarda quan caminava absort per la Gran Via, entre els carrers de Bailèn i Girona, camí de la seva església. En travessar la calçada, va veure venir un tramvia i va fer un pas enrere per esquivar-lo. No es va adonar que, en sentit contrari, s’acostava un altre comboi: el tramvia de la línia 30. L’impacte va ser brutal. Va caure a terra amb diverses costelles fracturades, hemorràgies internes i una commoció cerebral.

Ningú no el va reconèixer. El seu aspecte desnodrit, les ulleres fondes i la seva roba miserable van fer que els vianants el prenguessin per un captaire. Els taxistes es negaven a recollir-lo. Finalment, un guàrdia civil anomenat Ramón Pérez va aturar un taxi i el va obligar a traslladar-lo a una casa de socors de la Ronda de Sant Pere, i d’allà a l’Hospital de la Santa Creu, l’hospital dels pobres.

Allà, en un llit sense nom, agonitzava el geni que havia transformat Barcelona. I allà, precisament allà, es complia la profecia que ell mateix havia esculpit vint anys abans: la mort del just. Aquell home sol, abandonat, que lliurava la seva ànima a Jesús, a Maria i a Josep, ja no era una escultura al claustre. Era el mateix Gaudí. La pedra havia anticipat la vida. El mateix lloc, la mateixa pobresa, la mateixa soledat. El mateix lliurament.

L’endemà, el 8 de juny, es va confirmar la seva identitat. La notícia va córrer com un incendi pels cercles civils i eclesiàstics de la ciutat. Aquell ferit anònim era Antoni Gaudí, el mestre de la Sagrada Família. Durant tres dies va lluitar entre la vida i la mort. Amb prou feines va recobrar la consciència en algun moment, i només se’l va sentir murmurar: «Déu meu, Déu meu!». L’informe mèdic era desolador, i el 10 de juny de 1926, a les cinc i vuit minuts de la tarda, Antoni Gaudí va traspassar. Tenia 73 anys. Va morir en la justícia de la pau i sense res entre ell i Déu.

El seu cos va ser amortallat amb l’hàbit negre de la confraria de la Mare de Déu dels Dolors i exposat en una capella ardent improvisada a l’hospital. Dos dies després de la seva mort, esdevinguda el 10 de juny, una multitud incomptable va acompanyar el seu taüt des de l’hospital, passant per la Catedral, fins a la cripta de la Sagrada Família, on reposa des del dissabte 12 de juny de 1926.

L’home que havia construït per a un Déu callat, que havia sembrat escoles enmig del foc i havia tallat l’amor com a estructura, va morir sol, confós amb un captaire, però deixant darrere seu l’obra d’un visionari que encara avui continua creixent, pedra a pedra, cap al cel que sempre va somiar.

Alba sobre Barcelona, 2025. Veiem la Sagrada Família gairebé acabada.

José Manuel Almuzara, davant la càmera, dalt de la Pedrera. Mira el xamfrà

Un segle després, la Sagrada Família s’acosta a la seva culminació. El Papa Francesc el va declarar Venerable. El món sencer celebra el que Gaudí va construir. Però aquí, dalt d’aquest terrat, en aquest xamfrà que mira a Barcelona, falta alguna cosa. Falta una pedra. L’última pedra.

Almuzara camina cap a la vora. Treu un manuscrit.

Aquesta troballa no és una anècdota. És una peça que faltava en el trencaclosques més gran de l’arquitectura moderna. Perquè quan vaig trobar el dibuix de Joan Matamala —l’escultor que va treballar al costat del seu pare, Llorenç, a la Sagrada Família—, no vaig trobar només un paper. Vaig trobar l’única imatge que es conserva del grup escultòric que Gaudí havia concebut per a la Pedrera. Vaig trobar la darrera voluntat de Gaudí. L’última cosa que va somiar per a la seva última obra civil. La pedra que dona sentit a tota la resta. I això, creu-me, no et deixa dormir. Ell mateix ho havia dit: «La Pedrera és l’última obra civil de Gaudí, i li falta l’última pedra, precisament la que dona sentit». Calia completar-la.

Esbós de la Mare de Déu sobre la PedreraArxiu Jujol

ALMUZARA

Des d’aleshores, he portat aquesta història per mig món. He contat com Gaudí va concebre la Pedrera com un pedestal gegantí per a la Mare de Déu. He mostrat el manuscrit. He explicat que aquella escultura mai no es va arribar a col·locar per por, per guerra, per litigi. I a cada conferència, en acabar, sempre hi ha algú que s’acosta i em pregunta el mateix: «I no s’hi pot fer res?». I jo, durant anys, responia el mateix: L’escultura no existeix. Només queda el dibuix.

[Pausa. Almuzara somriu.]

ALMUZARA

Fins que un dia, a Guadalajara, Mèxic, tot va canviar.

[Imatges de la ciutat de Guadalajara. Un auditori. Almuzara parlant.]

ALMUZARA

Havia acabat la conferència. Com sempre, algú va aixecar la mà i va preguntar: «I no s’hi pot fer res?». I com sempre, vaig respondre: «L’escultura no existeix. Només queda el dibuix». Però aquella nit, en sortir de l’auditori, un home m’esperava. Un empresari mexicà. No em va dir el seu nom. No em va donar cap targeta. Només em va dir una frase: «Jo vull que aquesta Mare de Déu existeixi».

[Pausa. La càmera s’acosta.]

ALMUZARA

No ho va dubtar. No va posar condicions. No va voler protagonisme. Només va demanar romandre en l’anonimat. I va finançar el projecte sencer. De la seva butxaca. Sense demanar res a canvi. Igual que Isabel Bolet. La providència que va arribar sense nom.

Pausa. Almuzara mira a càmera.

ALMUZARA

Un segle després, la història es va repetir. Un altre donant anònim. Una altra fortuna lliurada sense condicions. Un altre cop la Divina Providència obrant a través d’algú que prefereix no ser vist. Perquè hi ha mans que construeixen i mans que sostenen. I les que sostenen, gairebé sempre, són invisibles.

Imatges de Marco Augusto Dueñas al seu taller, treballant el marbre.

ALMUZARA

I per esculpir-la, vam buscar el millor. Marco Augusto Dueñas. Únic escultor espanyol viu amb obres a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Les seves escultures de Santa Rafaela Maria i Sant Maró, de quatre metres i mig i cinc metres i mig, són al costat de les de Miquel Àngel. Ha treballat el marbre blanc de Carrara. Ha creat el Crist Conciliador, de quatre metres, instal·lat al Líban. El seu art és monumental, clàssic, devocional.

Imatges de Dueñas treballant. El martell, el cisell, la pols de marbre.

ALMUZARA

El nostre benefactor s’hi va posar en contacte. Li va explicar el projecte. Li va mostrar el manuscrit de Matamala. Li va parlar de Gaudí. Li va parlar de la Mare de Déu. I Dueñas va acceptar. Va dir que seria un honor. Va dir que Gaudí era l’arquitecte que li havia ensenyat a mirar el cel. Va dir que esculpir aquella Mare de Déu era, d’alguna manera, tancar un cercle que ell no havia obert, però que sentia seu.

Imatges de l’escultura acabada. La Mare de Déu del Roser, flanquejada per Miquel i Gabriel. Bronze i pedra. La llum entra per un finestral.

ALMUZARA

L’escultura està acabada. Existeix. És real. Una Mare de Déu del Roser d’una mica més de dos metres, flanquejada pels arcàngels Miquel i Gabriel. En bronze i pedra. L’obra que Gaudí va somiar, que Carles Mani va realitzar en guix, que Joan Matamala va dibuixar, que Almuzara va trobar, que un filantrop mexicà va finançar i que Dueñas va esculpir.

Pausa. Almuzara mira l’escultura. Després, a càmera.

ALMUZARA

Tres peces. Un segle després. I allò que Gaudí va somiar i no va poder veure acabat pren forma per fi: La Última Piedra.

Pausa. La càmera s’acosta a l’escultura. Els ulls de la Mare de Déu.

ALMUZARA

Però la història no s’acaba aquí. Perquè aquesta Mare de Déu, tot i que existeix, encara no és al seu lloc. I això, precisament això, és el que la fa més bella. Perquè ens recorda que les obres de Déu mai no s’acaben. Es continuen. I que l’última pedra, la que falta, la que espera, sempre està esperant mans que la col·loquin.

José Manuel Almuzara, davant la càmera, dalt de la Pedrera. El xamfrà buit. El vent.

ALMUZARA

Quan l’escultura va estar acabada, jo mateix em vaig encarregar de fer el pas següent. Aquest xamfrà. Aquest terrat. Aquesta «M» de Maria tallada a la cornisa era el seu lloc. Així que vaig contactar amb els responsables de la Pedrera. Amb la Fundació Caixa Catalunya, propietària de l’edifici. Els vaig contar la història. Els vaig mostrar el manuscrit de Matamala. Els vaig explicar qui era Dueñas. Els vaig parlar del donant mexicà. Els vaig dir que l’escultura existia, que estava llesta, que només esperava una grua i un permís.

Pausa. Almuzara mira el xamfrà buit.

ALMUZARA

I la seva resposta va ser clara. «Ni volem ni podem». Un no rotund. La llei de patrimoni ho impedia. La tipologia volumètrica del bé protegit s’havia de conservar tal com era. No s’hi podia afegir res. Ni una Mare de Déu. Ni un arcàngel. Ni un gram de bronze daurat sobre la «M» de Maria. La Pedrera, van dir, és una obra de Gaudí. I Gaudí la va deixar així. Sense remat. Sense Mare de Déu. I així s’havia de quedar.

ALMUZARA

Aquesta negativa no és la primera. Ni serà l’última. La Pedrera va néixer sense la seva Mare de Déu perquè els Milà van tenir por. La Setmana Tràgica la va condemnar a l’oblit. El litigi la va deixar sense remat. I ara, un segle després, la burocràcia la deixa sense la seva última pedra. És com si el destí hagués decidit que aquesta obra no es completés mai. Com si la Pedrera estigués condemnada a quedar sempre inacabada.

Pausa. La càmera s’acosta.

ALMUZARA

I aleshores, pensant-hi bé, em vaig adonar d’una cosa. Això no és un fracàs. Això és exactament el que Gaudí ens va voler ensenyar. Perquè Gaudí tampoc no va veure acabada la seva obra. Tampoc no va veure la Sagrada Família enllestida. Tampoc no va veure la Pedrera coronada. Tampoc no va veure la seva Mare de Déu col·locada. I, tanmateix, no va desistir. Va continuar construint. Va continuar creient. Va continuar estimant. Encara que no veiés el final. Encara que no rebés res a canvi. Encara que tot semblés perdut.

Imatges: Gaudí ancià, treballant. La Sagrada Família en construcció. Les bastides.

ALMUZARA

Perquè la fe no és saber que tot sortirà bé. És tirar endavant encara que no surti bé. No és veure el final. És caminar sense veure’l. No és tenir certeses. És tenir confiança. I Gaudí va tenir aquesta confiança fins a l’últim dia. Fins al tramvia. Fins al llit de l’hospital dels pobres. Fins a l’últim alè. Perquè sabia que l’obra no era seva. Era de Déu. I Déu acaba el que comença. Encara que nosaltres no ho vegem.

Pausa. Almuzara mira a càmera.

ALMUZARA

Així que aquest no, el de la Pedrera, no és un final. És una invitació. La mateixa invitació que Gaudí ens fa des de fa un segle: no desisteixis. Dia a dia. Amb paciència. Amb amor. Amb fe. Encara que no vegis el final. Encara que no rebis res a canvi. Encara que tot sembli perdut.

Pausa llarga. El vent al terrat. La ciutat als peus.

ALMUZARA

Perquè Gaudí no construïa per a ell mateix. Construïa per a Déu. I Déu no es queda la feina de ningú. Déu continua. Déu acaba. Déu corona. I si la Pedrera no pot tenir la seva Mare de Déu, la tindrà en un altre lloc. En el cor de qui conegui aquesta història. En la memòria de qui l’expliqui. En la fe de qui la rebi. Perquè hi ha obres que no s’acaben amb pedra. S’acaben amb memòria. S’acaben amb amor. S’acaben amb fe.

Per això l’última pedra de Gaudí som tots. Som els qui hem de tallar, dia a dia, amb paciència i amb amor, la pedra que falta. Els qui hem de seguir les seves petjades.

Imatges: mans tallant pedra. Nens a l’escola de Gaudí. La Sagrada Família creixent.

ALMUZARA

Gaudí va esculpir la seva mort sense saber-ho, però també va esculpir la seva resurrecció: una obra que no veuria acabada, però que estava destinada a no acabar-se mai. Perquè les obres de Déu no s’acaben. Només es continuen.

Pla: l’escultura de la Mare de Déu, il·luminada. Després, el xamfrà buit de la Pedrera.

La càmera s’eleva. Vista aèria de Barcelona. La Sagrada Família i la Pedrera connectades per la mirada.

Pausa llarga. La música s’atura.

Imatge final: Gaudí, jove, a la Sagrada Família. Mira amunt. Somriu. Plora. La càmera puja per les torres fins al cel. Revelem la grandesa de la Sagrada Família, ja gairebé acabada.

TEXT SOBRE IMATGE

En memòria d’Antoni Gaudí (1852–1926). Venerable des del 2025. La Sagrada Família continua construint-se. L’última pedra continua esperant.

FI DE LA SÈRIE.