PASSAT
Entre 1876 i 1879, la mort es va asseure a la taula dels Gaudí i hi va deixar tres cadires buides. Primer es va endur en Francesc, el germà; després, l’Antònia, la mare; més tard, la Rosa, la germana. Va ser com si arrenquessin a Gaudí les parets mestres de l’ànima. Sens dubte, havia començat el dur procés de perdre-ho tot.
Gaudí salparia en un viatge del qual mai no va poder desembarcar, un viatge que el portaria a les aigües profundes, un viatge que començaria el 1882, quan es va col·locar al Poblet, un barri pobre als afores de Barcelona, la primera pedra del Temple Expiatori de la Sagrada Família. L’arquitecte designat era Francisco de Paula del Villar. Un home de prestigi que tenia al cap un temple neogòtic convencional. I entre la multitud va aparèixer un jove arquitecte de trenta anys. Aquell jove era Antoni Gaudí. Ningú. Ningú no el recorda. Hi és per casualitat, com qui assisteix al casament d’un desconegut. Però la providència ja estava teixint un pla.
Aviat l’arquitecte Del Villar va xocar amb qui va impulsar el projecte, el senyor Bocabella, i amb la junta de la qual formava part l’arquitecte Martorell. Les diferències es van multiplicar i Del Villar va renunciar, però el mateix Martorell tampoc no va voler continuar. Tanmateix, recomana al patronat encarregat de la construcció el jove que havia convidat a la col·locació de la primera pedra, l’arquitecte que aleshores iniciava una carrera meteòrica: convida Antoni Gaudí.
I aquí ve el detall que ningú no explica. Gaudí no havia criticat Del Villar, i per això no es va guanyar el seu rebuig. Tampoc no s’havia presentat com a alternativa. I aquesta discreció —aquesta absència d’ambició— va ser precisament el que li va obrir la porta a l’obra més gran de la seva vida.
Així, el dia 19 de març de 1885, tres anys després de la primera pedra, s’inaugura la capella de Sant Josep a la cripta. Això és simbòlic, i aquí comença a escriure’s un camí de “Déucidències”. La capella de Sant Josep és el primer espai que Gaudí dissenya íntegrament per a la Sagrada Família. Sant Josep. El pare adoptiu. L’home silenciós. El que no protagonitza els Evangelis, però sosté la història des de l’ombra. Gaudí tria Sant Josep com la seva primera devoció. No és casualitat. Gaudí també serà, a la seva manera, un home que construirà en silenci i sostindrà una obra gegantina des de l’ombra de la fe.
És així com entra a la Sagrada Família per la porta del darrere, gairebé com un substitut. Però aquell substitut canviaria per sempre la història de l’arquitectura. La Sagrada Família no va ser un encàrrec, va ser una profecia. Va ser aquell riu que va arrossegar Gaudí cap a les aigües profundes, però al fons d’aquelles aigües Gaudí no s’ofega: es purifica en posar a prova la seva fe.
El segon senyal arribaria el 1891. Vuit anys després d’haver pres les regnes de la construcció, la Sagrada Família agonitzava entre bastides buides. Els donatius arribaven amb comptagotes. Desesperat de veure com allò s’enfonsava, i quan tot semblava perdut, Gaudí va ser testimoni del llamp de la Providència, que va entrar intempestivament i sense rostre.
Dos anys abans, el 1888, havia mort Isabel Bolet i Vidiella. Era la vídua del propietari d’una important ferreria, i en el seu testament va deixar una sola voluntat: vendre-ho tot i lliurar fins a l’últim cèntim per a la construcció de la Sagrada Família. La donació va ser colossal: més de mig milió de pessetes, una fortuna per a l’època. Isabel Bolet és la “dama sense rostre” perquè ningú no la va conèixer, ni tan sols Gaudí. Ningú no li va poder donar les gràcies en vida. Però sense ella, la Sagrada Família que avui coneixem simplement no existiria. Gaudí ho sabia i sempre la va reconèixer en vida.
Enmig d’aquella forta crisi, l’arribada de la Divina Providència sacseja Gaudí. Es va fer el miracle, i a més el va fer una dona que havia mort feia dos anys. Gaudí veuria el primer miracle, però no l’últim.
Intrigat, va buscar una explicació. A Astorga, entre els murs del Palau Episcopal, el bisbe Joan Bautista Grau i Vallespinó va donar a Gaudí aquella llum i li va mostrar la litúrgia com un idioma, ritu, símbol i calendari. No va ser una xerrada, va ser una immersió en quelcom profund. I li va deixar una advertència que cremaria per sempre en el seu cor: “Construeix alguna cosa que estigui a l’altura. No es tracta només d’aixecar pedres. Es tracta d’aixecar un temple digne de Déu”.
El 18 de setembre de 1893, el seu amic el bisbe va morir d’una infecció. El que va veure i sentir en veure morir el seu amic i el seu mentor en la fe el va marcar per sempre. Allà va néixer el místic. Grau li va ensenyar a llegir el cel en la litúrgia, i Gaudí el va escriure després a la Sagrada Família i a Mallorca amb una precisió que encara sorprèn els teòlegs.
Un any després, i a la recerca de claredat, una cosa insospitada tancaria aquell cercle amb una força contundent. Gaudí s’endinsa en quaranta dies de dejuni i contemplació per poder sentir i veure el seu temple. Allà imagina tres façanes, divuit torres. Quaranta dies en què Gaudí emmalalteix de mort i arrisca la vida, però troba Déu. “Em van donar per mort”, dirà després.
El cos cau; però alguna cosa a dins s’aixeca. Els biògrafs coincideixen: el 1894 és l’any de la seva conversió definitiva. Sense aquella mort breu, no existiria el Gaudí que coneixem. La Sagrada Família que avui admirem va néixer d’aquella quaresma, en què l’arquitecte va entendre que la pedra també resa.
PRESENT
José Manuel Almuzara és al Col·legi de les Teresianes. I a l’entrada ens mostra una frase gravada a terra que l’atura. És una frase de Santa Teresa de Jesús. Una frase que adquireix un significat nou: “Res no et torbi”, és Gaudí escrivint en la pedra una oració. El 1887, tot just quatre anys després que Gaudí es fes càrrec de la Sagrada Família, mentre construïa el Col·legi de les Teresianes, el geni català ja deixava veure traços de la seva transformació.
Almuzara avança i entrem a l’edifici. I aleshores veu les escales. Una escala que no porta enlloc. Una escala que puja i puja però que no condueix a cap estança. Una escala que és, en realitat, un símbol d’un Gaudí diferent, perquè ja ens parla amb la seva arquitectura, però sobretot ens guia. Què ens vol suggerir Gaudí?
L’escala, com a camí de l’ànima cap a Déu, indica pujar, ascendir. Graó a graó. Gaudí deia: “L’home ha d’ascendir esglaó a esglaó: en intel·ligència, en virtut, en força”. Però potser Gaudí ens vol dir que no es tracta de pujar per pujar, que no ens equivoquem d’escala, la que tenim al davant: no totes van cap a Déu, cap a la setena morada. Però hi ha més. Almuzara descobreix que no hi ha coincidències. Tot en l’obra de Gaudí guarda una pista. Tot apunta a alguna cosa. A partir d’aquí, Gaudí comença a crear per a l’espectador una narrativa més profunda i sublim. És un diàleg. Un diàleg de fe. En la seva obra no hi ha coincidències perquè tampoc no n’hi ha en la seva fe.
Com a públic, descobrim que l’obra de Gaudí és també un missatge xifrat. Un missatge de transformació, d’ascens. I aquest missatge comença clarament aquí, a les Teresianes, amb una escala que no ens porta enlloc, però que, vista des de l’ànima, ens porta a Déu. No ens equivoquem d’escala en les nostres vides.
Per a la raó, un absurd. Per a la fe, una certesa, perquè hi ha camins que no es recorren amb els peus, sinó amb l’ànima. Era la seva manera de dir que no tot es veu. Que no tot s’explica. Que hi ha una arquitectura invisible que sosté la visible. I que, de vegades, per pujar, cal acceptar que l’escala s’aturi.
Anys després, Gaudí recordaria aquelles escales. I entendria que tota la seva vida era això: una escala que pujava cap a alguna cosa que no podia veure, però que sabia que era allà.
Les escales del col·legi de les Teresianes ens mostren com aquell jove arquitecte que havia arribat a la Sagrada Família buscant reconeixement i fortuna deixava d’existir.
En el seu lloc, començava a néixer un altre home. Un home que encara no era místic, però que ja intuïa que l’arquitectura podia ser alguna cosa més que construcció. Podia ser oració. Però després seria la manera com Gaudí es comunicava amb Déu.
I llavors arribaria una cosa inversemblant, però certa. Mentre dirigia el projecte i les obres de la Sagrada Família, buscava inspiració per definir l’obra escultòrica, i una escena el va aturar en sec. Però no la va concebre al seu taller ni en un llibre: va ser després de fer una visita a l’Hospital de la Santa Creu, l’hospital dels pobres. Allà va acompanyar, al peu del llit, un pobre home que esperava la mort en soledat, en la pobresa. Gaudí el va mirar i no el va poder oblidar.
De tornada al taller, va cridar Llorenç Matamala, el seu escultor inseparable, l’home que traduïa en fang i guix el que l’arquitecte veia en pedra. Junts van concebre un grup escultòric per col·locar-lo a la fornícula de l’Amén de l’Avemaria, tallat en pedra, al claustre interior de la Sagrada Família: La mort del just. Així van donar forma a una escena on veiem un home sol, abandonat, que lliura la seva ànima a Jesús, a Maria i a Josep. No era un tema decoratiu. Era una profecia.
Matamala va modelar la figura. Gaudí la va corregir, la va polir, la va resar. Volia que aquell moribund anònim tingués un rostre, unes mans, una postura que parlessin de dignitat en la misèria. Volia que la pedra digués el que ell havia vist: que es pot morir desposseït i, tot i així, ser just. Que la pobresa no treu la gràcia. Que la soledat no treu la presència de Déu.
I aleshores, la pedra va anticipar la vida. Gaudí encara no ho sabia, però vint anys abans de la seva partida estava esculpint el seu propi final: exactament en el mateix lloc i de la mateixa manera, Antoni Gaudí deixaria d’existir.
F I.
Al final d’aquest primer episodi, l’espectador ha vist el jove arquitecte que rep un encàrrec impossible. Ha vist com va obrar la providència en l’home que dejuna fins a gairebé morir. Ha vist l’amic que plora la mort. Ha vist el geni que converteix cada obra en un laboratori per a la Sagrada Família. Però, sobretot, ha vist una cosa més important: un home que es transforma.
CLIFFHANGER
PERÒ existeix una altra escultura que Gaudí va dissenyar per coronar la seva última obra civil: la Casa Milà, coneguda com La Pedrera. Una obra tallada en marbre que els atzars del destí van deixar sense cel i que mai no es va arribar a col·locar. Un segle després, va ser descoberta de manera increïble, gairebé providencial. I encara avui continua esperant el seu lloc… CONTINUARÀ.
